La Callosina s'omplia de gom a gom, talment com si fos l'autobús de la línia M que ens duia tots els dies de juliol des de Sant Blai al Postiguet, farcit de madrilenys que no deixaven passar l'ocasió de manifestar un cert menyspreu caritatiu i autocomplaent envers aquell poblet –ciutat que aleshores era Alacant, en comparació amb la ciutat-capital-que-té-de-tot-i-més-barat que era Madrid –«Pues en Madrid...» era la manera que tenien de començar cada frase, la qual produïa de seguida una ganyota de desplaença entre uns nadius ben pagats de la seua ciutat, petita i coqueta.