La conca de Sant Feliu, tot i ser –segons ja he dit- com la cala més gran de la costa, té tan poca fondària, que, entre la mar i el pendís dels pujols que la tanquen, només hi han cabut, paral·lels a la platja, tres carrers principals, i encara no pas amples. Des de temps immemorial s'hi han encabit la majoria de les botigues, sobretot les que han fet forrolla. Tots els altres carrers guixolencs tallen perpendicularment aqueixes poques vies planeres, i són exactament els vells torrents que baixen dels turons veïns a desguassar a la platja. Aquesta configuració topogràfica —de petxina solcada per estries o radis que davallen devers la graciosa corba marina— ha estat la determinant de la màxima qualitat urbana de Sant Feliu, que és el seu Passeig de Mar, joiell civil i peça única, com de semblant no en té cap altra població de la costa, i que per a elles voldrien, ben segur, moltes ciutats de les que rumbegen pel món.
Si a Sant Feliu li treien o li esguerraven (com més d'un cop ha estat a punt d'esdevenir-se) el Passeig de Mar, li quedaria ben poqueta cosa. En canvi, ell sol es basta per a donar-li amb escreix una presència capitalícia, acompanyada d'un encís que no es pot dir, exclusiu com el dels llocs ciutadans famosos. Tots els carrers que tallen les poques vies planes que caben entre la platja i el cercle dels turons, conflueixen al Passeig de Mar, com artèries vitals, i en fan el cor de la ciutadania. Això és justament el que diferencia Sant Feliu de les altres poblacions de la costa, per belles que siguin —i n'hi ha un grapat—: que elles són plenes de promeses, però Sant Feliu és, ja fa estona, una realitat, una ciutat menuda i exquisida.