La Cova del Drac
Dins un palau d'alabastre,
riquíssim, no fet de mans,
a on no arriba ni rastre
de llums i renous humans;
dellà l'estany qui s'interna
pel coval encantador,
dissipa la nit eterna
una màgica claror.
Quina llàgrima d'estrelles
pogué filtrar allà dins,
que il·lumina meravelles
dignes de cèlics jardins?
L'estrella que allà il·lumina,
com topazi resplendent,
sobre l'aigua crestallina
la porta un cigne vivent.
Cigne de negre plomatge
allà habita per encant,
i en la pau d'aquell paratge
aixeca a voltes un cant.
Potser l'ha sentit d'enfora,
com un arpegi perdut,
algun viatger que explora
la cova, admirat i mut...
Mentres l'estel que enlluerna
aquell cigne portarà
el Drac, rei de la caverna.
devorar-lo no podrà.
I bé prou l'engoliria
tal monstre, fill de la por,
que, avorrint llum i harmonia,
guarda inútil son tresor.
Guarda l'anell del misteri,
la clau de l'encantament,
i conserva en cativeri
una princesa innocent.
Dorm el drac amb son feixuga
a un recó fosc, allargat;
però apenes res belluga,
ja se desperta irritat.
D'una son més llarga i forta
dorm la princesa gentil,
talment com estàtua morta
dins son màgic camaril.
A prop d'ella el cigne canta
i l'aigua del gorg remou;
mes ella ni amb la complanta
ni amb les ones se commou.
Immòbil jeu, i pels rissos
que li pengen del capçal,
l'adornen ja els degotissos
d'una corona fatal...
Sols ella despertaria
sortint de l'obscur poder,
si el cigne, lo que era un dia,
bell home tornava a ser.
Mes per tornar ser lo que era
el cigne negre del llac
necessita la darrera
gota de sang d'aquell drac.
Quin cavaller, com Sant Jordi,
matarà el drac indolent
i, fent que el món se'n recordi,
romprà aquell encantament?