La façana del cementiri ja fou un gran encert. Tinc sospites de si hi va prendre part un besavi meu, però en tot cas és obra d'algú que sabia on anava. És només un gran pany de paret, amb un sol portal en el centre. Damunt aquesta única entrada, un frontó porta el magnífic símbol del Temps que passa i de l'Eternitat que l'enclou: un gran rellotge de sorra, tancat dins el cercle perfecte d'un serpent que es mossega la cua. Dues ales immenses, una a cada banda, ales miquelangelesques, donen al símbol un aire fabulós i ultraterrenal. Tot és de terra cuita, amb una fermesa de dibuix i unes proporcions italianitzants. I gairebé no hi ha res més: el pany de paret, a la dreta i a l'esquerra del portal, està dividit de faisó molt sòbria, en amples plafons separats per muntants. Cada muntant porta també un relleu de terra cuita: una corona de semprevives, d'on penja una torxa encesa, la flama cap per avall —símbol, també clàssic, de la caducitat de la vida.