La gent, en aquesta extensíssima ciutat, cal que aprofiti els transports urbans: la ciutat és llarga, llarga com un dia sense pa, que dèiem abans. La seva expansió fou d'est a oest, o si voleu, cap a l'est i cap a l'oest. Mentre hi ha una rambla de nom únic, la de Mossèn Cinto, n'hi ha una altra, que constitueix l'antiga carretera que passa tot al llarg de la població, vorejant-ne el casc antic pel nord, i que pren diversos noms: de Sant Ferran, de Sant Isidre... Tot al llarg d'aquest carrer, que avui ja esdevé estret, s'hi afileren les botigues de què tan pròdiga és Igualada, i els cinemes, i els establiments d'electrodomèstics, i els fotògrafs.
On van, tota aquesta gent? Al barri de la Soledat, o a Vilanoveta del Camí; s'esperen amb les bosses, les converses, l'ombra grisa dels arbres sota un cel avui gris. Dos dels qui fan cua s'han adonat que fem la fotografia i somriuen, com manen els reglaments. Quanta gent hi ha que surt a comprar vers el centre de la població? Menestralia admirable de les nostres ciutats industrials, d'indústria encara abastable, on la dispersió de les fàbriques permet no perdre del tot el context humà. A Igualada sols hi ha dos-cents obradors i fàbriques que es dediquen a la pell. Afegiu-hi les fàbriques tèxtils, les de gènere de punt, i les altres activitats fabrils.