La gerreta del captiu (fragments)

La gerreta del captiu (fragments)

 

Tres anys feia: a la florida

vall de Ternelles,

entre clares fontanelles,

l'amor trobà.

Per l'aplec anava allà:

llavors va veure

na Dolça, i quan li dà beure...

begué l'amor.

 

Mai dones a Formentor

llavors anaven:

sols los valents s'arriscaven

a córrer i viure

per aquella terra lliure,

que mar endins

aixeca penyals i pins

tan solitaris,

sovint alberg de corsaris

en aquell temps.

Mes, quins paratges extrems

no ateny l'amor?

Si una jove a l'amador

no pot anar,

bé se cuida d'enviar

gentil missatge

que arribi fins a l'estatge

del qui és enfora.

Si no té passatge, a l'hora

pel mar o el vent

li tramet son pensament;

i l'enyorança

en vol de sospirs avança

cap a l'ausent.

 

Era costum que un present

fes per la tosa

cada fadrina rumbosa

a l'estimat,

si ja estava concertat

lo noviatge.

Per això un antic missatge

prou s'encamina,

qualcant a la pollencina

un mul de bri,

per aquell aspre camí

de la Talaia,

a on lo Mal-Pas esglaia

fent-se admirar.

Deixant enrere pinar

i conradís,

quan arriba al punt precís

davant la porta

de la clasta, amb veu ben forta

venç les remors

dels alegres tonedors;

entra rabent

i desfà l'ensellament.

Tothom s'hi gira

i tot d'una ja s'admira

del do arribat,

que a través d'un vel rosat

se transparenta.

Lo missatge qui el presenta

n'és glosador,

i an en Jordi fent honor,

mentres s'acosta.

tres cançons fetes a posta

cantant li diu.

Tothom escolta i somriu:

 

—Rebeu, d'amor en penyora,

aquest ramell de poncelles:

de dins la vall de Ternelles

l'envia... qui vos enyora.

 

Na Dolça és, que viu allà

amb l'avi, sens altra ajuda,

com la parra sostinguda

d'un aspre, qui prest caurà.

 

Parra fina de montona

l'ajunten a l'om plantós...

Na Dolça, Jordi, és per vós:

per tal pagès, tal madona! —

 

Tot escoltant,

en Jordi va destapant

l'ampla cistella.

De roses casi en poncella

n'està voltada;

per dedins està estibada

de coques fines,

de flaons i golosines

a lo pagès.

No hi manca lo millor, que és

fruita del lloc:

de taronges un anyoc

bo per la taula

del rei... Tot això s'embaula

de llarga veta,

que en mig lliga una gerreta

pel coll airós.

Un ram florit i olorós

de taronger

corona tan bell pitxer,

que es d'obra fina,

amb lluentor purpurina

tot florejat,

treball moresc refinat.

 

I el jove diu:

—La gerreta aquí teniu

on me da beure

na Dolça, quan la vaig veure

que m'encantà.

Sovint de llavors ençà,

tot discorrent

de tan bon encantament,

me'n féu record,

i ara que arriba ja a port

nostra esperança,

na Dolça treu per fermança

ben escaiguda

la gerreta coneguda...

Gentil pitxer

per la flor de taronger,

signe de noces!

—De les ventures més grosses

penyora sia,

per qui el rep i qui l'envia,

tan bon ramell!—

Així exclama lo més vell

de la rotlada.

L'enhorabona acertada

tots repeteixen,

mentrestant assaboreixen

lo millor vi,

que aboca el ditxós fadrí

just amb aquella

gerreta penyora bella

de ses amors.