La imatge ens va suggestionar tant que amb el Toni, el Dani Casanellas i l'Adolfo aquella mateixa tarda vam anar a evocar, amb fervor litúrgic i una espelma per dissimular, les gestes dels nostres homes al centre parroquial del Coll davant la placa dels capellans morts durant l'assalt i l'incendi de l'ermita. Ho interpretàvem com una revenja avançada als capellans, que no ens deixaven jugar a futbol i a bàsquet a les seves pistes i que reiteradament ens havien negat la sala del teatre. La FAI era la justiciera davant aquells pietosos de pa sucat amb oli, que no sabien fer altra cosa que proselitisme per a les seves idees caducades. Amb els seus ulls de gripau a punt d'esclatar, el Dani Casanellas va assenyalar el carrer Tirso per fer-nos una de les seves interrogacions habituals:
—L'avi del Freddy va ser un dels responsables de la matança dels escarabats?
No l'hi vam negar, asseguts a les voreres altes del carrer sense asfaltar. Ens ho vam rumiar en silenci, abans de decidir-nos a baixar uns cent metres més avall per inspeccionar la casa del nostre company i intentar esbrinar o trobar alguna pista del misteri per aclarir el passat. Tot es va esvair quan, davant mateix de la reixa de la porta, es va presentar el Freddy. Ens el vam mirar, amb els mocs caient-li permanentment del nas, com si fos un caganer, amb la camisa arrugada i bruta, les cames plenes de blaus i de crostes amb mercromina, i no vam poder evitar la decepció.