La jardinera travessa la plaça, menada per en Tomàs, que vol lluir les seves habilitats de conductor a ulls de la muller. Però la Laura mira les gradacions de la llum, entre la mica de boira que esfuma delicadament les façanes de les esglésies de més enllà. Per sobre de les teulades verdoses d'humitat, s'adormen els sons compassats que assenyalen el rosari.
—Que bé que se senten les campanes —fa la Laura, meravellada.
— Gràcies a Déu, no és com a Barcelona —observa la Teresa amb un somriure eixut—. Allí, entremig de tant xivarri, no se sap ni quan passa Nostre Senyor.
Al fons de la gran plaça porxada es dreça la Casa de la Ciutat, resseguida d'ornamentacions del barroc més sobri de Catalunya;. la pupil·la translúcida del rellotge s'obre a mig aire del campanar. Tomben per la Rambla, vorejada d'arbres, de convents, amb el banc de pedra que la segueix de dalt a baix, fins a les escales neoclàssiques que baixen cap al Passeig dels Trinitaris.