La llum del meu camp
La teva llum és més clara
i el teu cel mes transparent,
més planes les teves viles,
més brava la teva gent,
més modestes les muntanyes,
els conreus més agraïts,
més humils les orenetes
i els pardals mes esvanits
i més fresques les fontanes
que s'escorren pel fondal,
i més vermelles les roses
entre l'herbei del marjal.
I encar més ocre la terra
i encar més verd el vinyar
i encar més blaves les aigües
i encar més blanc el fossar.
Cada vegada que et miro
—jo no sé per quins ardits—
ets mes clar de fesomia
i ets mes dòcil als sentits.
Van brodant noves tonades
les rieres i el vessant,
el zumzeig de les abelles
i l'airet fi de llevant,
i l'arbreda i la masia
i la bardissa amb ocells
i les mans color de terra
del pagès que canta amb ells.
D'aquest home que, en l'amplada
del teu cos que es son mirall,
va escrivint una altra estrofa
del poema del treball.
Cada vegada que et miro,
oh Camp dels meus pensaments!
em dius una altra paraula
i et veig en tons diferents.
Tens més diàfans els aires,
tens els colors més brillants,
més escaigudes les formes,
més definits els tombants.
Cada vegada que et miro,
sento més foc en el pit
i més tendresa en els llavis
i més anhel d'infínit.
I em sento més lliure el rostre,
i els ulls més nets i lluents,
com si entengués el misteri
que duus penjat a les dents.
Llum del Camp de Tarragona,
del cel i el mar transparents.