La mare anà fent-se més i més grossa. I sovint es tornava «pudenta», és a dir, de mal humor. Em digueren que era degut al fet que esperava una criatura. I potser per aquesta raó, perquè anàvem a ser un més de família, o perquè a l'interior de Beniopa no podien arribar els nous Leylands de Boscà, o perquè els negocis del pare funcionaven bé, la qüestió és que ens n'anàrem a viure a una casa nova, una casa gran, amb un magatzem espaciós a la planta baixa i un pati, o solar enorme, al costat. La casa nova estava situada als afores del poble, en direcció a Gandia, a l'altra banda del barranc, a tocar del pont de la carretera, encara sense «endoquinar»; vull dir, amb fang i bassals quan plovia, i amb pols i polsegueres quan feia vent.
Un dia, quan les obres de la casa estaven acabant-se, hi anàrem a menjar una cassoleta d'arròs al forn, com si es tractara d'una excursió. La construcció estava envoltada de tarongers. Recorde, des d'aquella altura panoràmica, com si tot fóra un jardí immens, o un infinit tapís verd: el campanar de l'església, la cúpula blava amb la silueta alpina del Montdúver al fons, com en un quadre sense marc; i la muntanya del Molló de la Creu, el barranc al voltant del poble, el calvari amb uns xiprers antiquíssims i el cel. Per l'altra banda, al lluny, el campanar de la Seu, com un far ciclopi, amb l'ul1 insomne sempre vigilant.