La mort dels Montcades
Als camps de Santa Ponça,
no gaire lluny del mar,
al mig d'una pineda
s'aixeca un pi més alt.
Lo cap sobre la soca,
l'esquena en el penyal,
Guillem lo de Montcada
greument hi jau nafrat.
Desfeta la lloriga,
la cinta sens punyal,
vermella i esmussada
l'espasa en té al costat,
la vista enterbolida,
cercant lo seu gemà;
del pit, mentres respira,
n'hi brollen glops de sang;
del Bisbe, qui l'auxilia,
la creu ne du a les mans;
d'alçar-la fins als llavis
no té força en el braç.
Entorn los homes d'armes
mirant-lo enrevoltats,
als altres que hi arriben
lo signen amb pietat
Donzells allí s'apleguen,
barons i capitans
i al mig de tot En Jaume
baixant de son cavall.
—Darrera aqueixes platges
ne veig finir lo sol.
Lo sol d'eixa diada
serà el meu darrer goig.
Plany al qui en terra estranya
lluny de sa pàtria mor.
Adéu lo rei En Jaume,
adéu rei d'Aragó:
amb Vós vinguí a Mallorca,
mes no hi entraré amb Vós.
Plany al qui en terra estranya
lluny de sa pàtria mor.
Mallorca serà presa,
venjat lo nostre afront;
esglésies ses mesquites
i creus ses llunes d'or.
Plany al qui en terra estranya
lluny de sa pàtria mor.