La muntanya catalana
Tollens ad ostra caput,
Pujada
Deixem la plana enrere,
i dins la vall l'esgrogueïda fulla
entrem-ne trepitjant.
Dels bacs per la vorera
que el degotar de les terreres mulla
amunt anem pujant.
Les alberedes blanques,
lo doll de l'aigua de la font lluenta
que al mig de l'herba naix,
les conradisses tanques,
la vinya al marge del torrent pendenta,
ja es veu tot allí baix.
Aquí llisars cendrosos,
rocs davallats pel ronc de les tronades
botant pels rossegalls,
penyalars alterosos
guaitant per les cingleres esberlades
lo fons dels xaragalls.
Faigs esbrancats per terra,
roures desarrelats que s'abalancen
a dalt dels enderrocs,
i en el pic de la serra
les boires que s'apleguen i s'atansen
caragolant llurs flocs.
¿Sentiu la tramuntana
brunzir turons avall cruixint les soques,
l'ocellada espargint?
¿Veis l'escuma llunyana
i l'esquitx del saltant sobre les roques
com s'enfonsa bullint?
Lo caminal s'esborra;
fins la petjada del pastor hi falta;
la mort signa una creu;
sols per les timbes corre
l'isard lleuger i les encletxes salta,
clar l'ull i ferm lo peu.
Amunt! Los macs rodolen,
de les cairades serres desiguales
sota es veu l'esquenall.
Les àligues que volen
dintre els núvols del cel roinant ses ales
ja es queden més avall.
Sens escoltar l'oratge,
sens tremolar el genoll a la vorera
del precipici a plom,
arribem amb coratge...
L'empitrada del front es la darrera...
Grat sia a Déu, ja hi som.