La muralla dels plàtans frondosos. Som a l'Albereda de Jaume I, al davant de la Casa de la Ciutat. L'edifici consistorial va ser seu del Banc d'Espanya i acull l'administració municipal des de primeries dels vuitanta.
Al seu costat hi ha una llenca de jardí urbà, el mes antic de la ciutat; la Glorieta. Les seues monumentals magnòlies són un patrimoni natural tan valuós com alguns dels edificis històrics que prompte visitarem.
Donem-li l'esquena a l'edifici municipal. Al davant, la casa Botella, l'únic edifici local netament modernista. No ens moguem encara d'aquest rodal: tot just al costat ens guaita la font del Lleó. La seua ferocitat és, però, inofensiva; ben al contrari, el seu doble doll assacia la set de propis i forasters des de primeries del segle XIX en que la instal·laren. Ací hi havia
hagut antany un dels principals portals d'entrada. A partir del darrer terç del segle XIX el perímetre emmurallat de la ciutat va ser derrocat. Ben bé de totes les entrades que franquejaven la murada que l'encerclava queda referència toponímica en els carrers respectius: Portal del Lleó, de Sant Jordi, de Santa Tecla, de Sant Francesc, de València o portal Fosc, de Cocentaina... Un pany d'aquella muralla encara resta en peu uns pocs metres més enllà de la font del Lleó. Allí mateix, protegida per un gros vidre, es pot veure també la conformació de la barbacana que reforçava la línia fortificada de la ciutat.
Mamprenguem camí pel passeig que habiten els plàtans, ara ran de l'avinguda de Selgas. L'antiga frontera que separava la ciutat de les hortes va ser reemplaçada per aquesta altra murada de robustes platanàcies. «Extramuros de Játiva se encuentra una vasta alameda poblada de rondosos alamos», va anotar a mitjan segle XIX Pasqual Madoz. Siguen aquells «alamos» -«àlbers» en la traducció valenciana- o aquests actuals plàtans, el ben cert és que a la tardor s'inunda de pàmpols el passeig, a més de provocar serioses al·lèrgies i molèsties oculars a la primavera, quan les llavors revolen pertot. En compensació, ofereixen una fresca, prolongada i tapida ombra en la tòrrida estació estiuenca.
En arribar a l'altre cap del passeig trobarem la plaça de bous, construïda en els anys 20 per l'arquitecte Demetri Ribes, autor també de l'estació del Nord de València. El cèlebre «Gallito» la considerava la més gran de món, ja que ni en la vesprada que ell i Bienvenida hi compartiren cartell aconseguiren d'omplir-la.