La noblesa dels porxos de les places antigues de Catalunya ha estat cantada tòpicament —amb bellesa, però tòpicament— pels poetes. Però mai no diríem prou de l'encís d'una bona plaça porxada. Aquest racó de la de Balaguer, part superior dreta, deixa només un carrer estret per on enfilar-se cap a la muralla i un dels portals que en resten. Per sota, no podem esguardar el sostre de bigues sense un sentiment d'imminent ensulsiada, però encara no hi ha perill. A voltes, veureu un cavall de reforç i fins i tot un bigot respectable de ferro que suporta per sota el ventre tibant de les bigues no substituïdes a temps. El temps ha obert les ferides seques i acolorides que només ell sap fer a la pedra i als arrebossats. Dins la penombra dels porxos s'obren les botigues, aquestes botigues que encara reclamen el propi poeta, on veureu al costat d'un producte de la més asèptica tècnica i llampant presentació, una trena d'alls amb tota llur impudícia, i un fregall al costat d'una crema embellidora del cutis i un matamosques vora mateix de la cansalada fresca.
La plaça de Balaguer, els dissabtes, té un mercat ebullent i verdejant: aquest racó desapareix sota un bigarrament de cotxes i camionetes i, segons a quines hores, hi deu haver més gent a la plaça que no en cabria en tota la ciutat.