La Rosita es va adonar que només aquella bèstia podia dur-la on era el seu fill, incapaç de valdre's, com era notori, per ell mateix. De manera que la Rosita pren el cordill, calent encara de la carn encetada del Chane, i, amb una estrebada, incita l'animal («Busca, Canela, busca!») perquè la porti fins al lloc d'on venia. Dona i gossa que tiren Cervantes avall, torcen per Progreso cap a l'esquerra i després a la dreta per Weyler fins a Indústria, on, altra vegada a l'esquerra, Reconquista amunt, segueixen pel rierot, camí de mar, fins al peu de l'escala del pont de can Clos que travessa la via del tren. Un cop allí, la gossa no para de lladrar al peu de la tàpia de la via; amb l'ai al cor, la Rosita la fa tirar cap al nord, creuen el pas a nivell de l'Anís, refan el camí per l'altra banda de la via i arriben sota el pont de can Clos, davant la fàbrica de sabons. La Canela, una descàrrega de lladrucs retrunyint enmig del silenci assolellat d'un dia de festa, es llança com una boja, arrossegant la dona amb el seu instint pel pedruscall dels carrils. A l'altre costat de la via, sota la tossa dels Xarols, ha de tornar a plorar damunt el mig cos de l'amic, entaforat dins d'un clot. Lliure a la fi de dona i estrebades, la Canela ensuma ran de la tàpia fins que, entre les Tintes i can Clos, ha d'ensopegar amb un tronc humà ocult entre els matolls.