La vall
Jo sé una vall galana,
que enmig de nues serres se destria,
i, harmònica, agermana
delícia i pau, bellesa i melangia.
Tant si de neu blanquegen
les serres, com si hi bull la soleiada,
tot l'any hi remoregen
les fonts entre la murta perfumada.
Pel bosc tot solitari
son camí condueix cap a l'ermita,
ombrívol santuari
a on la quietud dorm i medita.
Allà és més escoltívol
el cantar dels aucells, l'alè de l'aire
i el regueró fresquívol...
Allà tot quan floreix dóna més flaire.
Si a voltes cal que fugi
de les banals converses de la vida,
oh, quin sagrat refugi
troba mon cor dins eixa vall florida!
M'agrada sos paratges
tot sol anar trescant a la ventura,
o dins aquells ramatges
reposar com absort en la natura;
i, quan el Puig altíssim
minva a ponent una claror daurada,
i el dolç estel claríssim
somriu damunt el dol de la vesprada,
llavors ran de l'ermita
baix el ciprés m'assec; i en aquella hora
de tendresa infinita
s'aixequen mos records, i mon cor plora.
Llavors amb més dolçura
entona el rossinyol tendres passades,
i l'aigua en la foscura
secrets imita i sospirar de fades.
Llavors, per l'hemisferi
sura un vol d'inefable poesia,
que en vagorós misteri
ungeix el pensament i l'extasia.
Alens d'altra existència,
perfums del paradís el cor alcança,
meravellosa essència
en què es mescla el conhort i l'enyorança.