La veritat, de tota manera, es que ni les institucions...

La veritat, de tota manera, es que ni les institucions ni el públic local no li donen gran transcendencia, ni real ni simbólica, als orígens romans. I les excavacions són lentes, quan plou els clots s'omplen de fang, les herbes creixen per totes bandes, els arqueòlegs deuen patir molt, i poca gent s'atura a llegar els cartells il·lustratius que expliquen quina part correspon a l'època romana republicana, quina a l'època imperial, quines pedres són del fórum o de les termes, i també quins petits trossos queden d'una església de temps visigòtic i d'una residència àrab. A mi, tenir a la vista els fonaments històrics i materials de la ciutat, poder contemplar físicament les pedres on hi ha més de mil anys de la seua primera història, és una cosa que m'estimula la imaginació, i que de vegades arriba a emocionar-me. Comprenc, però, que a uns altres no els passe, i comprenc també, amb tristor, que l'administració municipal no hi vulga fer grans inversions.

A l'actual territori valencià, Sagunt, Xàtiva, Dénia i Elx eren poblacions més importants que la futura capital. València no era llavors un centre administratiu o comercial, ni tan sols tenia port. Era, això sí, un nucli agrari estable, que va patir poques alteracions en època del Baix Imperi, i que a poc a poc anava canalitzant i aprofitant les aigües del Túria: l'origen dels regadius de l'Horta és indubtablement romà. Qui sap si aquella bona gent ja tenia una visió optimista i hortofrutícola del municipi: l'emblema de la ciutat, que apareix a les monedes romanes estampades a València, és un corn de l'abundància, acompanyat de l'esclat d'uns llamps a banda i banda dels dons de la natura. En qualsevol cas, de tota l'època romana, els valencians d'ara l'únic fet que recorden vivament és el martiri de sant Vicent, a principis del segle IV, en temps de les persecucions de Dioclecià.