La veu i la sang
La seva veu ha desistit tot d'una,
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.
La sang, rosa de mort, vessà i florí
en odi i solitud abandonada,
i s'estronca la font, cessa l'onada
d'una sang que enardia com el vi.
I aquella veu, Lluís Companys ¿on era
—melodia de l'himne o del lament—
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?
Aures i ocells deserten el pollanc
destralejat adés i eixut de saba.
En Déu finí, resta, recomençava
l'altiva veu, la generosa sang.
No fou la Piadosa que s'atarda
en la suprema nit sense matí,
sinó l'àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.
La Pàtria —tota gent i cada llar—
sols a mitges vivent en l'esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s'estremí de la muntanya al mar.
I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l'antiga flama torni a prendre.
Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.