La vida dolça (fragment)
Assegut en un banc de la rambla, compto les dones amb les quals m'agradaria anar-me'n al llit. No és la primera vegada que m'entretinc d'aquesta manera, però mai no havia anotat en una llibreta el resultat de les meves observacions. Cada dona que sí, un palet. Durant la primera hora, en compto trenta-quatre. No sé si són poques o massa, ni sóc capaç de treure'n cap conclusió estadística. Entre les seleccionades n'hi ha de rosses i de morenes, amb molt i amb poc pit, grasses i primes. La primavera, concentrada en el sol que espetega entre les fulles dels plàtans, propicia l'ús d'una roba determinant a l'hora d'afegir, o no, un palet a la llista. Nerviosament, m'alliso el bigoti. Me'1 vaig començar a deixar quan l'evidència de la calvície ja no podia dissimular-se ni amb moviments estratègics de pinta ni amb tractaments de venda per correu. Tot i això, sóc conscient que no m'afavoreix gaire i que, a primera vista, cap dona no m'inclouria en la categoria d'homes amb qui anar-se'n al llit. Per esborrar aquesta convicció, afegeixo un palet a la llista, ara dedicat a una patinadora que em passa pel davant. Me la imagino al dormitori d'un bungalou, no durant l'acte sexual sinó en acabat, exhausta, amb els patins encara posats—i les rodes rodant— mentre jo fumo recolzat contra el marc de la porta. M'amoïna que el desig que m'envaeix no sigui tant de sexe pròpiament dit com de pròleg i d'epíleg. Aquest pensament, però, és interromput per l'aparició d'una dona que baixa per la rambla. La manera de caminar, decidida, no solament fa ressaltar la perfecció de les cames sinó també un caràcter probablement intrèpid. La coordinació entre les passes i el balanceig dels cabells fa joc amb la seda de la brusa i l'ordre natural de l'univers. M'aixeco. Com qui no vol la cosa, procuro situar-me a la seva trajectòria i miro de caçar-ne l'aroma. Inspiro amb força, com quan, a la perfumeria familiar, jugàvem a identificar les mostres amb els ulls embenats. «Per a un físic així, rialler i desimbolt, cal una aroma intensa però que no enfarfegui», recomano mentalment imitant el posat expert que, després d'olorar-se el canell, feia servir la mare. La dona passa. Em sembla reconèixer la fragància del Dolce vita, de Christian Dior. Intimidadora, diagnostico. Sense repensar-m'hi, la segueixo per confirmar la hipòtesi. Em fa l'efecte que és del tot conscient de l'admiració que desperta, encara que, a diferència d'altres dones, no manifesta cap enuig per les mirades d'exaltació que provoca. Al contrari: acull els afalacs visuals i verbals amb una naturalitat que encara l'embelleix més. Les mirades no són només masculines. Entre les noies que la miren també n'hi ha que mereixen ser palet a la llista, i això provoca que, durant una estona, el bolígraf, la llibreta i jo no donem a l'abast. Quan arriba al primer semàfor, la dona s'atura. M'hi acosto prou 'per confirmar la marca de perfum i és aleshores quan ella em mira, somriu i pregunta: «Gasull? ».