La vida
Xiulant-li al vent la crespa cabellera,
humit el llavi tremolant desclòs,
nua de ventre i pits, el cap enrere,
velats els ulls, glatint-li en sa fal·lera
tots els muscles del cos,
segles i segles va dansant la vida
damunt de l'ampla terra on fou son bres,
al cansament del pler jamai rendida,
boja d'amor pel sol que l'ha enardida
amb l'escalf de son bes.
I el Temps, amb la mortalla arreplegada
sobre els genolls i estreta contra el pit,
espera que la Vida hagi finada
per deixar-la amb ses mans amortallada
i jaure al mateix llit.