L’afusellament fou organitzat amb tots els detalls. A la plaça hi havia un soroll de veus característic de les concentracions populars en els grans esdeveniments. Àdhuc es veien alguns periodistes estrangers. Els balcons estaven plens de gent. Quan més soroll feien els concentrats a la plaça, començaren a baixar pel carrer estret que menava a la Casa de la Vall els primers Consellers, vestits amb les capes i els barrets de cerimonial, seguits dels dos Síndics, més mudats, amb el bicorni i les capes. A continuació, els dos veguers, els Jutges, el secretari de la Vall i el condemnat, voltat per la policia, armada de mosquetó i tancant el seguici, l’agutzil, un personatge petit i gras, vermell de cara, com un masover de les novel·les de Dumas.
El silenci es féu absolut, en tota la plaça. Tots els nous vinguts es situaren al bell mig de la mateixa. Llavors el notari francès, que era ensems el secretari de la Vegueria Francesa, un subjecte elegant, molt francès, llegí la sentència. A la plaça, hom sentia la respiració.
En acabar-se la lectura, succeí quelcom inesperat: les campanes començaren a tocar a morts i de l’església sortiren banderes i el clergat, cantant les absoltes. A en Josep li rodà el cap i sentí que es marejava.
El condemnat estava blanc com un sudari. En Josep, dissimuladament es féu enrere, repenjant-se a la paret dels correus espanyols. La gent començà a circular per situar-se millor. Per davant d’en Josep i d’en Lluís passaren lentament els Consellers i tot el seguici.
—Jo no baixaré fins al cementiri. Si tu vols anar-hi, ja m’ho explicaràs. Ens trobarem al Bar del Calones.
En Lluís no treia els ulls de la cara del condemnat. En Lluís féu un signe afirmatiu al Josep i es posà en marxa, com molta gent, en direcció al cementiri, on tenia de representar-se la darrera escena d’aquell drama.