L'avi Pepitu era de cuidado. Venia de les Ferreres, un casalot al capdamunt de la vall del Llémena, a la zona més feréstega de Rocacorba. Però no era gens pagès, més aviat era un d'aquests casos que es dóna de vegades entre els que baixen de muntanya que semblen fets per a la ciutat, perquè de seguida va agafar maneres de senyor i tenia com un do per fer-se simpàtic. Do de gents, en deien a l'època. Vull dir que s'entenia amb els principals burgesos i propietaris rurals de Girona amb la mateixa facilitat que es relacionava amb els treballadors de «la fàbrica», el magatzem de fustes familiar que tenia les serres a l'església de Sant Nicolau, o amb el senyor Schröeder, el representant a Barcelona de la companyia sueca a la qual va començar a comprar fustes de bona qualitat ja abans de la guerra. A casa sempre hi havia llibres i calendaris de les importadores sueques de fusta, amb fotos de muntanyes cobertes de neu, boscos d'avets, cases de fusta amb els teulats també ben nevats i, de vegades, troncs grossíssims que baixaven riu avall.