L'àvia que porta els néts a les fires
Tot vora el Prat -era un somni-
corria un riu trasnparent.
Ratllades d'or hi saltaven
truites d'escata d'argent.
Pares i infants, a la riba,
palets triaven molt plans
que rebotaven a l'aigua
amb brogit fresc i dringant.
M'he despertat: la Riera
lliscava, manyaga, avall,
un xic més neta em semblava,
no, però, polt cristall.
Però enmig del bell Parc Balmes
o del Prat, si així ho voleu,
dansen els pollancres tendres,
dels ocells sentim la veu.
I més enllà, la mainada
de la seva joia amb l'arc
dispara fresques rialles
a l'aire càlid del Parc.
El cavallet puja i baixa
el cotxe esquiva el parany,
nens pesquen ànecs, o proven
de la bruixa el viarany.
Vienet els infants somriure
oblido, per un moment,
l'enyor d'una aigua més clara
ran del seu goig innocent.