L'endemà, al 70 de Willow Street (Brooklyn), Capote...

Autor: Màrius Carol i Pañella
Obra: L'home del pijama de seda , 2011
Pàgines: 231-233

L'endemà, al 70 de Willow Street (Brooklyn), Capote va baixar a comprar tots els diaris al quiosc de la cantona­da. Era unànime l'admiració per la festa de l'hotel de la Cinquena Avinguda, encara que una columna de The New York Post considerava que era ridícul que els diaris s'extasiessin amb una celebració burgesa i que col·loquessin les fotos dels famosos amb màscares al costat dels morts de la guerra del Vietnam. Capote estava encantat que la premsa li dediqués tant d'espai. A l'escriptor li va fer especialment gràcia una tira del dibuixant Russell Baker, a The New York Times, en qué es veia un personatge que deia que els sociòlegs encara estaven debatent si va ser o no la festa mes gran del segle i un altre li contestava: «Els escriptors se sentiran orgullosos en saber que un dels seus col·legues ha arrabassat a Mrs. Astor el paper d'àrbitre social». La tira retallada la va guardar en un llibre dels últims incorporats a la seva biblio­teca personal, que per aquelles casualitats va resultar ser Guia de la Costa Brava, de Josep Pla, l'obra que li va fer arri­bar Josep Colomer, de l'hotel Trias. No l'havia obert fins aquell moment i es va adonar que l'obra incloïa fotografies virades al blau, una de les quals era una vista de Palamós amb les Gavarres al fons.

—Has vist? És Palamós, el nostre Palamós —va cridar Capote a Jack, que estava llegint Tennessee Williams.

—Per cert, no em vas dir mai si vas arribar a sentir el cant de les sirenes mentre hi vivíem.

—Encara ho dubtes? Les sirenes em van acompanyar tots i cadascun dels dies. Vaig notar la seva presència des que ens vam instal·lar a la casa de la Catifa. Sabia que eren a prop i em sentia empès a crear sense parar perquè m'adonava que em transmetien una força interior com mai abans havia experimentat. A mi no em va caldre que em cantessin res per seduir-me. El seu silenci era la meva harmonia.

—Després d'escoltar-te penso que cada vegada t'assembles més a Ulisses. Des que has tornat ets el mateix de sempre i a la vegada completament diferent. Com ell, ara tothom proclama la teva glòria immortal i fins i tot jo em sento una mica Penélope, havent-te recuperat després del llarg viatge. Les coses en aquesta Ítaca transatlàntica retor­nen a la normalitat, però ara fins i tot l'aede de la crítica t'incorpora a l'olimp dels déus de la literatura.

—Puc dir-te una cosa sense que te'n riguis, Jack? Te'n recordes del dia que va venir aquell periodista amb la seva novel·la?

—Sí. Per què?

—Després d'acomiadar-lo em vaig quedar una bona estona a la gandula del jardí i em vaig mig endormiscar. No sé el temps que vaig estar amb els ulls tancats però una veu de dona em va despertar. Cantava el que semblava una cançó de bressol en un idioma que desconeixia, però jo diria que era grec. La veu venia de la cala de davant de casa i em vaig abocar des del pedrís de la terrassa, des d'on vaig mirar a la platgeta i, malgrat que la lluna era plena, no vaig saber veure-hi res. Fins i tot vaig baixar les escales que duien a la cala i a mesura que anava avançant esglaons avall, la veu s'anava apagant. Durant una bona estona vaig estar donant voltes per l'arena com ho fa el calador sabent la presa a prop. Ja me n'anava quan vaig llegir a la sorra una paraula: galena.

—Galena? Quin sentit té aquesta paraula?

—És el terme amb què els grecs definien la calma ab­soluta, on era impossible sentir cap soroll. Era el que les naus sentien quan s'acostaven a l'illa de les sirenes. No havia acabat de llegir aquell mot que ignoro qui va escriure que una onada el va esborrar de la sorra.

—Amic Truman, ets tan llegenda que et creus les teves pròpies invencions.

—Per què creus que es falsa aquesta història?

—Doncs perquè coneixent-te, si hagués passat de debò t'hauria faltat temps per venir-m'ho a explicar sense espe­rar fins avui.

—T'equivoques. No ho vaig fer perquè... no duies cera a les orelles i hauries pogut ser víctima de les sirenes.

—Falsari.

—Per què no tornem a Palamós? —va suggerir Capo­te—. M'agradaria tornar a menjar un d'aquells suquets de pescador, veure de nou ballar sardanes al passeig, fer una capbussada a la platja de la Catifa. I poder dir-li a Iglesias que em va agradar la seva particular A sang freda a l'espanyola.

—Diu Heràclit que un no s'ha de banyar dues vegades a la mateixa aigua, perquè mai és la mateixa —va replicar Jack—. Colomer em va escriure no fa gaire perquè et feli­cites per l'èxit del teu llibre i va aprofitar per dir-me que estaven aixecant dos gratacels al passeig de Palamós i que hi havia més turistes que mai...

—Potser tens raó. Però em promets que si anem a la Costa Blava hi farem una escapada encara que només sigui per saludar els amics?

—T'ho prometo.

—Encara que només sigui per recordar això que diu Pla aquí. Mira, escriu que la gràcia de la vila és que està encarada a ponent i «això fa que les tardes, els capvespres, els crepuscles de la badia de Palamós tinguin en la seva infinita diversitat un prestigi inoblidable». De debò que no hi vols tornar?