L'endemà era dia de visita al cementeri, un cementeri, aquell, insultantment formós, ple d'arbres i de gespa, de jardinets ben abillats i de flors, senzill i menut com els cementeris dels pobles senzills i menuts, amb noms i rostres familiars, quotidians, tan amable com ho pot ser un lloc que visitem bàsicament per obligació, més que no pas per devoció. M'agradava anar-hi i recórrer-lo, sobretot perquè era ben lluny del tuf de paüra i morbositat que desprenien els de les pel·lícules, i ben allunyat també de l'aspecte més desordenat i impersonal del de la ciutat. Ara pense que potser em venia de gust anar-hi i recórrer-lo perquè no hi havia ningú a qui hi anés a veure, perquè per a mi eren noms i rostres, més o menys familiars i més o menys coneguts, però, al cap i a la fi, aliens. D'ençà que va morir el tio Toni, malgrat que la bellesa del recinte roman immutable i igual de serena, hi he tornat només dues vegades; una, a tall d'homenatge llargament ajornat, i una altra fa poc, a penes dos anys, quan va morir la tia Milagros, la germana del iaio. Probablement la mort del tio Toni em va oferir un motiu per a no tornar-hi i va aconseguir que aquell lloc, insultantment formós, ple d'arbres i de gespa, de jardinets ben abillats i de flors, senzill i menut com els cementeris dels pobles senzills i menuts, s'omplís de records, de paraules i de gestos també senzills i formosos.