L'endemà, visites i badoqueig pels aparadors, en els carrers que jo havia conegut ancorats en el temps. Devem tenir una visió deformada els qui hem viscut anys enrere en una població d'aquestes que el turisme ha transformat. Li ho deia a Joaquim Molas, en la frescor del seu pati, al carrer de Sant Agustí: «Nosaltres hem viscut un Sant Feliu tot altre, i per més esforços que fem i per molt que vulguem acceptar el d'ara, retorna al nostre magí el ritme i el perfum de la ciutat que vam conèixer, amb obradors als baixos, indústria surera, estol de barques pescaires, encant del peix damunt la sorra, cremat autèntic, botigues de fusta vella, pocs hotels i gent que caminava a poc a poc».
Retornant, carretera ençà, enrere ja, en una altra tarda tan gloriosament lluminosa com l'anterior de la ciutat, no me'n podia fer una imatge que reflectís el que hi acabava de veure, sinó, un cop més, la que vaig conèixer, que conservava encara molt del que, en un instant d'exaltació, celebrà en aquests versos de caient popular, quasi diria que de sardana, Gaziel:
I que n'ets de ben plantada,
dins un clot, com dins un niu,
tan fina i tan encalmada
entre l'aigua assolellada
i el recer del bosc ombriu:
Ai! ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!