Les ambicions del faller antic i a l'abast de la seua sàtira eren petits, quasi domèstics, de xafarderia capciosa; però, per això mateix, posseïen vives qualitats d'humanitat, d'humanitat primària i sense embuts, pudent i tot. El vell, o la vella, verds, el marit cornut, la dama atrevida i l'alcavota són personatges de 1'eterna comèdia humana. Quan Bernat i Baldoví els fica en els seus heptasíl·labs desvergonyits, els embolics d'aquells tipus encara ens diverteixen; molt més, sens dubte, que les burles actuals contra el futbol i les vocalistes.
L'aportació de Bernat i Baldoví a l'evolució de les falles va ser, doncs, convertir la dienda del forn o de la taverna en espectacle ciutadà. Cal dir sense melindros que ho féu, de més a més, descaradament: ni atenuà l'acarnissament ni perdonà detall. Cada dia em sembla més dubtós que les falles hagen nascut i hagen prosperat al caliu d'una idea moralitzadora, de correcció de costums; cert és que les flames purifiquen, però les dels fallers no tenen aquesta missió, almenys com a fi principal. Darrere dels llibrets de
Bernat i Baldoví només s'endevina la ferocitat preciosa i gratuïta d'una riallada pantagruèlica. No censura les coses immorals en allò que tenen d'immoral, sinó en allò que tenen de ridícul, i únicament perquè són ridícules. D'alguna manera, podria entendre's que això també és purificar; no n'estic molt segur. Però no es tracta ara d'aclarir-ho, ni a mi m'interessa massa.
El fet és que els llibrets de Bernat i Baldoví responen a aqueixa actitud escèptica, joiosa i implacable, davant la misèria humana en general, i davant la del nostre proïsme més pròxim en particular. Naturalment, el meu paisà no va tenir pèls a la llengua, o a la ploma, per a referir aquests temes, i alguna de les seues obres s'ha fet excepcionalment famosa per la seua jocunda procacitat. No arriba a tant en la seua literatura fallera. Però la segona intenció dels seus versos és tan diàfana que resulta una primera intenció desembarassada i mordent. Les seues amfibologies són rotundes, i les desxifra l'infant més innocent. Fóra grotesc negar-ho i voler donar garsa per perdiu quant a la personalitat literària de Bernat i Baldoví. I el que té de curiós el cas és que, de tota manera, la part menys decorosa i enguantada de la seua obra resisteix millor que l'altra el pas del temps. Honni soit qui mal y pense: però cal reconéixer-ho així. Consolemnos -si hi ha algú que necessite consol per tal cosa- imaginant que la seua ombra anirà a hores d'ara vagant pels Camps Elisis, en l'amistosa i molt envejable companyia d'Aristòfanes, i Marcial, i Pietro Aretino, i Rabelais, o almenys en la del pare Mulet i el rector de Vallfogona.