Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l'església del meu poble, en diem "drangs". Al Fabra figura "dring", però no "drang". "Dring" no és necessàriament el so d'una campana. Els "drangs" de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana: de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s'ha mort un home; tants altres, que s'ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l'àngelus, toquen a morts. La meva mare s'alerta. "Calleu! A vore!..." Para l'orella. Compta els drangs. "És dona!", diu. O: "És home!" Algú s'ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha "mort general", que són moltes campanes, de ric; i "morts" subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes... Avui, els drangs són per tothom. Pels morts d'ahir, pels de demà, pels de sempre.