Les falles, tal com avui es fan, són una invenció del segle XIX. Els precedents històrics que els erudits aconsegueixen trobar pertanyen al tipus de foguera característic del folklore general. En un principi, diuen, eren pures i simples pires higièniques, que els fusters de la ciutat de València encenien la vigilia del seu patró sant Josep, a fi de cremar-hi els trastos vells i inservibles dels seus tallers. Diuen, també, que el veïnat s'incorporà de seguida a la diversió incendiària dels fusters, i aportà al foc tota mena d'objectes inútils i fàcils de ser consumits per les flames. Els infants en feien la col·lecta amb una cançó ben coneguda:
Una estoreta velleta
p'a la falla de Sant Josep...
Diuen, a l'últim, que un dia, algú, més benhumorat o més fantasiós que els seus predecessors, agafà un vestit usat, l'omplí d'encenalls o de palla, li plantificà un bolic de draps pintats en aparença de cara, i va afegir a la foguera -falla- el seu primer ninot. Era tota una troballa, això últim. Perquè el ninot no tardà gens a assumir una intenció satírica: servia per ridiculitzar qualsevol persona del barri que en aquell moment anàs en llengua de comares. Amb dos o tres ninots ja va ser possible de «representar» una escena, i els recursos per a practicar la burla augmentaren àmpliament. Després, tot ha estat qüestió d'aplicar la recepta amb mitjans materials -diners, habilitat «artística»- més generosos. La falla actual no és sinó això.