Les persones que vivim a la Safor, i estimem Gandia com la ciutat més nostra, hem pogut vore com, en aquests vint anys últims, especialment, tant la ciutat com la comarca han anat degradant-se. De ser una de les contrades naturals més esplèndides de la nostra costa mediterrània, la Safor va començant a convertir-se en un territori d'asfalt i edificis deserts, amb nuclis urbans superpoblats i en decadència cultural.
El progrés, allò que s'entén i s'interpreta per progrés, ja va fent-se notar desagradable a la Safor. Embarcats en aquesta nau espacial que ens condemna a americans de tercera regional, ens anem oblidant del sentit últim de la paraula, de què volia dir benestar o viure bé. I caldrà preguntar-nos: vivim bé, ara, a la Safor? Vivim millor que abans? Què hi hem guanyat i què hi hem perdut, amb tant de canvi?
Una de les respostes a les preguntes anteriors podrà ser: «Siga com siga, la cosa no té remei». Potser aquesta fóra una de les més constants, ara mateix. És molta la gent que sent (no tanta la que n'opina) que la comarca podria funcionar millor. Mentre uns porten la cosa cap a nostàlgics temps passats, uns altres cap a la destrossa irreversible, hi ha tercers que miren els toros des de la barrera i hi ha quarts que deixen fer, i hi ha... Els italians, els grecs, en general els pobles de la Mediterrània, han sabut construir-se la història com a pobles que creixen; patiran guerres, o crisis, però sempre tiraran endavant, vull dir, continuaran vius. Nosaltres? A nosaltres ens devora la por i la incertesa. Hom veu Florència, o Siena, i sent, i pensa, en el goig bell de viure sobre allò que arrela i trasllada al propi passat, tot vivint una ciutat viva, d'ara, jove. Hom veu Gandia, i en lloc de trobar un passat històric ancestral, un present ric i culte amb un futur obert, sent la destrossa cruel d'unes arrels, un present buit i un futur deplorable. Què sobreviu de la Gandia dels March i els Martorell? Què s'ha fet del conjunt urbà del Raval, nucli morisc, carrerons de terra trepitjada, poble llaurador fins fa poc? Com ha acabat el nostre Passeig de Germanies, d'orígens i il·lusions modernistes? On les muralles i els palaus medievals? Només el gran casal dels Borja, amb més pena que glòria. On el trenet d'Alcoi que ens traslladava al mar entre xalets d'altíssimes palmeres i tarongers lluents? On la plaça del mercat, perfumada de crits, recollida i oberta com un claustre?
En una ocasió, al Casino del Foment, Jaume Vidal Alcover qualificà Gandia com a «Florència de la literatura catalana». La memòria, però, de tanta glòria, on ha quedat? Un institut de nom Ausiàs March, un col·legi d'EGB Joan Martorell, un altre Roís de Corella, uns premis literaris, i poc més. Les raons que ens fan així? El desert cultural, la falta d'una tradició i estima a la pròpia ciutat i comarca. Per això destruïm i no creem. No viuríem millor si el sentiment de poble i de comarca ens vinculara a un progrés arrelat i no a la pèrdua total dels orígens?