Les veus de Raixa
Sostre del cel, enramat de pins,
petita vall estimada,
jardí del vent, de misteri
que amagava camins d'aigua.
Primavera somiada,
estiu embruixat,
tardor enyorada,
hivern despullat.
Però fuig el perfum
de la copa més alta.
El pas del temps s'endú
el sentiment. Fins i tot
els pensaments que dormen
dins l'aigua de la bassa.
Casa del déus, sauri d'aigua,
nom de gasela daurada,
passes obscures que menaven
la llei que dorm a la clastra.
Primavera somiada,
estiu embruixat,
tardor enyorada,
hivern despullat.
Ai, del vertigen de la mort que no espera!
T'encercla a poc a poc la mà i l'espasa.
Fonda, ben fonda serà la ferida, ofegant per a
sempre l'esperit de Raixa i
les veus, les veus, les veus de Raixa.