L'important, però, és que aquell any de 1916 en Folch i Torres trencà de manera pública i notòria la paraula donada quinze anys endarrere, el dia 5 de febrer del 1901: volem dir que «hi tornà», que tornà a estrenar, malgrat el ferm propòsit manifestat repetidament després de l'estrena de Trista aubada, de no reincidir en les aventures teatrals.
Cal dir, en descàrrec seu, que la iniciativa no sortí d'ell. Va ser temptat, i fortament temptat.
Un bon dia el pare va rebre a l'oficina de la Societat d'Atracció de Forasters la visita del senyor Monteys, vocal de la Junta d'Espectacles del Coliseu Pompeia, llavors propietat dels pares caputxins.
El senyor Monteys, quan va anar a veure en Folch, no sabia pas què es feia. Volem dir que no podia tenir idea del que anava a desencadenar. Ni en Folch tampoc, és clar.
Objectivament parlant, el senyor Monteys anà a demanar al pare, en nom de la Junta, que escrigués per al Pompeia uns Pastorets. Fins llavors, li explicà, havien fet els d'en Pitarra, però —sempre segons l'enviat de la Junta— Els pastorets d'en Pitarra els semblaven poc edificants, i esperaven del pare que els fes una «coseta» amb dignitat. l'ensibornà amb totes les males arts. Li explicà que ja tenien el decorat, que era esplèndid, obra de l'escenògraf Salvador Alarma. Si el pare hagués estat supersticiós, aquest sol nom l'hauria induït a negar-se a col·laborar-hi. A part el toc d'avís que ja comportava el cognom de l'escenògraf, el seu nom de bateig no resultava menys sospitós. Trista aubada havia estat musicada per en Salvador Bartolí. Els pastorets que li demanaven anirien amb decorats d'un altre Salvador. Si aquest havia de salvar-lo tant com el primer!
El senyor Monteys no callava: li passarien el decorat el dia que al pare li vingués bé, i en podria prendre nota per construir l'obra de manera que, si fos possible, no calgués pintar-ne cap de nou, encara que, si calia, la Junta estava disposada a... etc., etc. [...]
Aquell Nadal —1916— s'estrenaren Els pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús d'en Folch i Torres. El pare tornà a passar totes les angúnies de l'autor novell, tot i que es tractava d'una companyia d'aficionats i d'un públic molt benèvol. Durant tota l'estrena no deixà ni un moment de témer que es produís una catàstrofe, com la d'aquell inoblidable focus vermell del final de Trista aubada. Però no es produí cap incident, i l'èxit fou total. Aquells dies nadalencs se'n van fer deu representacions, amb plens absoluts. El mateix autor hi contribuí: en les despeses del desembre del 1916 hi ha una sortida que diu: «Llotja Pastorets, 12,80 ptes.»