Llatzaret
Hi ha una fatiga llarga en cada pedra
que encercla entre les torres els espais
consumits pel dolor.
Els dobles murs
tanquen oblits que a ningú no interessen,
el brancam esqueixat del lament,
el record de la por que bufa encara
als pavellons antics, la zona fosca
de la mort sense nom.
Dins la muralla
també hi cap la bellesa de la pedra,
com la forma central del belvedere
destinat a capella il·luminada
pel color que destil·la l'esperança,
l'incert camí de l'home.
Aquest espai
fora del temps, avui sap privilegis,
la placidesa de les nits d'estiu,
el pas del visitant àvid d'imatges,
potser el batec més festiu de la carn.
Però aquell que s'hi endinsa solitari
i assaja una mirada compassiva
en percebrà el batec que s'encomana,
multiplicat entre el esqueixos fràgils,
en l'estesa del vidre esmicolat
pel cop inesperat de la ventalla.