Llatzaret

Llatzaret

 

Hi ha una fatiga llarga en cada pedra

que encercla entre les torres els espais

consumits pel dolor.

Els dobles murs

tanquen oblits que a ningú no interessen,

el brancam esqueixat del lament,

el record de la por que bufa encara

als pavellons antics, la zona fosca

de la mort sense nom.

Dins la muralla

també hi cap la bellesa de la pedra,

com la forma central del belvedere

destinat a capella il·luminada

pel color que destil·la l'esperança,

l'incert camí de l'home.

Aquest espai

fora del temps, avui sap privilegis,

la placidesa de les nits d'estiu,

el pas del visitant àvid d'imatges,

potser el batec més festiu de la carn.

Però aquell que s'hi endinsa solitari

i assaja una mirada compassiva

en percebrà el batec que s'encomana,

multiplicat entre el esqueixos fràgils,

en l'estesa del vidre esmicolat

pel cop inesperat de la ventalla.