L'ofici de fuster m'agradava, el de mecànic no...

L'ofici de fuster m'agradava, el de mecànic no, perquè el taller d'Obres Públiques, exactament enfront de casa meua, si per fora tenia una façana de pedra i rajola rematada amb merlets i amb dos torres als extrems com un castell (d'aquell estil de la bona arquitectura de magatzems i fàbriques de primeries del segle XX o finals del XIX, tan sòlidament decorada amb un bon gust elegant i robust), per dins em semblava un espai tenebrós, amb la poca llum grisa que hi deixava passar la tela metàl·lica bruta i espessa de les finestres, amb el paviment quasi negre del tot per l'oli brut dels motors i pel greix trepitjat amb la pols, i amb les parets pintades d'un vernís de verd fosc esvaït: la claror era tan escassa i polsosa que sobre els bancs de treball quasi contínuament tenien encesos els pàmpols blancs per dins i verds per fora amb pàl·lides bombetes de llum groga, i hi surava una olor mineral d'oli negre, de ferralla i de raspadures de metall del torn. Els obrers duien granotes brutes de color blau fosc, portaven d'un lloc a un altre peces desmuntades de cotxes o camions, traslladaven motors sencers penjats amb cadenes de carrils elevats, i sobretot treballaven amb el cap inclinat als seus bancs de mecànic en faenes i amb gestos que jo no entenia, i per a mi eren figures anònimes, iguals, vestides amb el mateix uniforme blau greixós, movent-se lentament sota el control rigorós i continu del director darrere dels vidres d'un despatxet quadrat en un racó d'aquell espai inhòspit.