Ma casa era una casa de planta baixa i pis...

Ma casa era una casa de planta baixa i pis que mon pare havia comprat, en casar-se, al carrer de Galán i García Hernández, dos joves militars que s'havien sublevat contra la monarquia -açò ho contava el pare-, per la qual cosa els havien empresonat a Montjuïc, condemnat a mort i afusellat; després, durant la república, van ser convertits en herois, i els van dedicar carrers i places pels pobles. El meu carrer, tanmateix, l'he conegut sempre com de Santa Maria Magdalena -o carrer de la Malaena-, la patrona de Beniopa. La casa, comparada amb les altres dels voltants, era diferent, més per dins que no per fora. Vull dir que no era una casa de llauradors amb les panolles de dacsa, o els melons de tot l'any, penjant de les jàssenes del sostre, ni tampoc una casa de senyorets, ni res d'això. La millor peça de la casa era la terrassa, situada a la banda de darrere del pis, des d'on jo observava les teulades com bancals ben treballats, veia finíssims fils de la llum amb oronelles descansant de les seues acrobàcies, gats adormits al sol, l'horta abancalada entre séquies, i sentia les olors i les remors de la vida, de la vida com era llavors, austera i elemental: olors dolces de pallissa, olors agres de corral, olors netes de llençols, olors de pols i de pixats de cavall, olors de forn calent... I veus: veus de dones que cantaven, crits de xiquets juganers, veus d'homes que tornaven del bancal i anunciaven «Arre, haca!» l'arribada a casa... Beniopa!

Meravella infantil, aquesta de ser un espectador de la vida!

La recorde bé, aquella casa -ma casa vella-, situada a la Beniopa profunda, a tocar de la part més antiga, en una mena de replaça voltada de carreronius per on a penes si passava un burret carregat d'un feix de llenya. La planta baixa feia de magatzem i, a la part de dalt, hi havia la vivenda, més que modesta, modestíssima.