Mentrestant havien arribat a Salou una mare i tres filles, barcelonines, d'un gènere llavors nou a casa nostra, nodrides de literatura, sardanes i cançonetes. Breument, unes intel·lectuals d'estar per casa. La mitjana feia versos, la petita els recitava, la gran tocava el piano. Totes plegades, àdhuc la mare, no trobaven cap gràcia en un home si no era una mica poeta, artista, pedagog sentimental i fins i tot pedant. Eren d'aquelles persones incapaces d'endevinar i d'estimar el poeta veritable, però que tenen trastocades els mig poetes que fan literatura a tota hora.
Tot seguit d'haver arribat a Salou flairaren que entre els cinc amics hi havia artistes. Gairebé es presentaren elles mateixes. Feia dos o tres dies que hom les veia lentes, desmaiadisses, apegaloses vora d'ells.
Un capvespre, al morrot del port diminut, els quatre amics s'estaven asseguts a les roques vermelles i verdes que llepa l'aigua, fumant cigarrets i engegant facècies. Elles s'hi acostaren. La petita recitant una estrofa a la mar, la segona saltironant una sardana, la tercera taral·larejant: «Les ninetes ploren, ploren de tristor...». La mare, algunes passes mes endarrere, feia la prudent i amonestava:
— Nenes, nenes, no sigueu eixelebrades! — I de sobte exclamà: — Oh! Pareu esment! No us deixeu perdre aquesta posta preciosa que es reflecteix a la mar.