Molta de gent va venir a Miramar després que va esser restaurat i trepitjaren ses pedres véies mal forjades de s'entrada, a on tal vegada ressonaren ses petjades des fundador. D'un tot sol, d'entre els molts que hi vengueren, sia feta memòria: des mossèn Cinto Verdaguer. Vàries vegades havia vengut a passar uns quants dies amb mi; li agradava molt sa pau d'aquestes altures. Sa vida senzilla de la Beata Catalina el cautivava i volia escriure un poema inspirat en ella. Déu sap quina font d'inefable poesia va quedar oculta! Sa darrera vegada que vengué, un vespre que se torbava de venir-me a veure, com tenia de costum, vaig anar a cercar-lo.
—¿Què fa aquí a les fosques, D. Cinto? —li vaig demanar.
—Estic, me respongué, mirant els estels i en ells veig tota sa grandesa de Déu; me pareix que me parlen i no me cans de mirar-los.
Seia tot sol devora sa finestra, i sa nit calmosa i clara reinava damunt ses oliveres véies i ses heures tremoloses amb s'alè de sa nit.
—Me deix encara un poc —afegí.
Després de llarga estona va venir, i els seus ulls brillaven i pareixien enlluernats encara per sa visió tenguda. ¿Conversava com el gran Místic amb l'Amat?
Havia jo d'anar a Alger, i com ell no hi havia estat mai el vaig convidar a venir-hi.
—M'agradaria, me respongué, però tal dia he d'esser a Barcelona i no hi podria esser.
—¿Per què no?, li vaig dir jo; no estarem més que dos dies.
—Perquè no seran tornats, contestà; m'ho ha dit la Moreneta.
Era la Moreneta de Montserrat, aquella que invocava Carles V en sos batalles.
D. Cinto se n'anà a Barcelona i jo cap a Alger. Un temporal dels més grossos que es veuen en aquelles costes, mos hi fe estar una setmana. Ses paraules de la Moreneta s'eren complides.