Molts dels presents van respondre al salut alçant també el braç. El iaio Vicent i el tio Toni, però, amb uns rostres seriosos que reflectien una certa incomoditat, no el van aixecar, cosa que em va sorprendre força. Nosaltres, incapaços d'interpretar ni que fos mínimament el significat d'aquella situació, vam aixecar el braç, tot mirant-nos encuriosits la gent que ens envoltava. A l'acte, el iaio, amb una veu eixuta i greu, contundent però comprensiva alhora, ens va dir: «Baixeu el braç, que això no es fa.» Vam abaixar el braç immediatament, desconcertats i una mica atemorits. A continuació, i encara amb els braços enlairats, la gent va començar a cantar la cançoneta aquella del Congratulations que jo cantava en l'escola, tot i que amb la lletra de debò que hi havia al final del llibre, i, en acabant, algú va cridar «¡Arriba España!», a la qual cosa gairebé tothom va contestar «¡Arriba!», i un altre va cridar «¡Viva Franco!», a la qual cosa gairebé tothom va respondre «Viva!» i «¡Franco, Franco, Franco!», mentre el governador i el seu acompanyament pujaven als cotxes per tal d'anar a dinar i a descansar una mica abans de mamprendre els actes de la vesprada.
A les sis no hi havia ningú a la vila que no fos al grup escolar. Tot allò que es va preparar al llarg de dues setmanes es va dur a terme a tall d'homenatge al «cèsar» provincial -al cap i a la fi, la cosa anava d'àguiles imperials. Aquell va contemplar des d'un cadafal preparat per a l'ocasió els festeigs en el seu honor, fruit de l'esforç de tot un poble -tan ignorant i complaent com la resta de pobles allà pels seixanta-, i, amb la mateixa fatxenderia i prepotència amb què hi va vindre, se'n va anar.
El poble, generós i cofoi, va tornar al seu quefer diari, a les feines a l'horta, a les partides de cartes, als vespres a la frescor del carrer, a la flaire de la fàbrica de magdalenes i bambines, a les pel·lícules del 007 al cinema d'estiu, als balls a la plaça per les festes d'agost, ben allunyat de batzegades inusuals. Només de tant en tant algun esdeveniment, espontani o anunciat, treia el poble de la seua letargia amable. Dels esdeveniments espontanis, n'avisaven els tocs a morts del campanar -que, d'espontanis, no n'hi cap altre que la mort d'algun veí.