Mort d'en Jaume d'Urgell (fragment)
Talment com en Ferran lo jorn tristíssim
que vaig caure a sos peus davant ma esposa.
Bé us conec, los he dit: duien l'estampa
de l'intrús castellà damunt del rostre.
Com les mans se m'aturen? ¿Com no salten
al coll estenallant-vos i us afoguen
i arrencant-vos la llengua us bufetegen
de dret i de través amb sa carn llorda?
Miserables, veniu! Aquí, en la terra
on los cucs s'arrosseguen, vos pertoca
caure humiliats! Jo sóc de Catalunya,
d'Aragó, de València, de Mallorca...,
jo sóc l'únic senyor per mon llinatge,
lo vostre pare un lladre de corones!
I, en sentir-ho els fantasmes, en ses destres
s'agitaven les flames tremoloses.
L'un m'ha dit acostant-se, encès per l'ira:
Vil ets i català! Mes jo en lo rostre
li he escopit. Té, és per tu: tota una raça
per la boca d'un vell és qui us afronta.
Ah! Tots tres s'abocaren com a feres
al meu damunt, llançaren les antorxes,
i sentir m'ha semblat en les entranyes
com lo fred d'un punyal. Aquella porta
s'ha obert per dar-los pas; i s'extingiren
les tres flames per terra, i en la fosca
m'he cregut que em moria!... Ah, Déu, somniava,
i al fi m'he despertat com altres voltes.