Oda a Lloret de Mar (fragment)
De tots els airecels em plau mirar-te,
Lloret de Mar, no sols mar de Lloret:
cel de pedra i jardí florent que enarta,
fresc paradís, i, d'ànimes, floret.
La Dona Marinera és una fita,
Santa Cristina un clos de resplendors.
Dafne llorer? Apol·lo l'aprofita,
tots dos profusos als aparadors.
¿Fóres enllà d'un compte venturer,
al sol, a l'ombra de remota calç
i en trípode de fusta de llorer,
gong d'or, de plata, amb drings angelicals?
Encara papallones i libèl·lules
t'al·lucinen amb vagues lluentons.
No arreu se'n guarden cristal·lines cèl·lules,
ans se'n conserven pintadets cartons.
Oh, el bon pastís dels jovencells als pares
el diumenge de Rams! Els grans tortells
afermancen el goig dels vents que empares,
la tramuntana i un oreig d'anells.
Fonts, pujols, pares, vergers de tota mena
i el passeig de palmeres i de llum.
La pedra es fa paraula. El Verb hi emmena
petges de sant, bona aigua i bon perfum.
Hi ha, senyant el paisatge, quatre guies
cap al cel, quatre ermites: la de Gràcia,
i, amb Sant Quirze, la de les Alegries
i de Santa Cristina. Bellor, gràcia.
(Gràcia divina, bella i graciosa,
no sols quan et floreixen ametllers,
ans quan et plora amb aura delitosa
enyor de sons i somnis fetillers.)
Romanalla vistent i macadures
com de cara pigada i estimada,
naus en flascons, fervents musicadures
(fantasia amb cabells castanys d'amada).
Relíquies de la santa i cars vestigis
dels tractes amb Itàlia i les Antilles,
i el pi, soplujador de tants prestigis;
la «Blanca Aurora», fada entre flotilles.
El poble d'altres temps es desforrolla.
T'han descobert innumerables ulls,
uns ulls novells enclins a la forrolla
i humits de goig i de boirencs vasulls.
Romanitzada, selvatana, ibèrica,
senyorívola i sòbria en tot moment,
esfreixurant-te als esbarzers d'Amèrica
i alguns tornant-ne gaudiosament.
Ara Amèrica et torna i tot Europa,
i tot el món, que ja no et cap, Lloret,
amb cotxes, i amb vaixells amb vent en popa.
Oh, banderons guarnint panys de paret!
Cales (Fenals? Canyelles?) Temps! S'esbrava
l'estrangeria en nits d'estiu. Però,
com tota vila de la Costa Brava,
Lloret de Mar viu per damunt d'això.