Oda al carrer d'en Petritxol
Carreret de somriure,
clar fins els dies rúfols!
Gris verd blavenc viat de xocolata,
negres esmalts amb rosa i or,
tota mena de blaus, verds, grocs i blancs,
patines de pedra antiga i de pedra jove!
Més net de tu mateix que de la pluja
que et renta el cel i l'aire,
les bombetes enceses entre miralls i vidre
aquells matins de primavera tèrbola
i tothora que el món es fosc,
ets la perla de Barcelona,
amb la Verge que vetllen
frescor de flors (frescor de mans)
i el llantió brunyit i reblert d'oli pur
llengotejant amb un alè com un esguard.
Els dies de sol,
i sobretot els matins de diumenge,
ets la multiplicada flor, la cinta de sang
entre el ferro i el pi,
corn marí a cau d'orella i ressò de tenora,
i un vi de panses no tastat,
galta fina i cabell daurat o bru.
A les festes, i a l'hora més lenta i soliua,
se't senten refilar uns moixons
i fins vibrar el silenci.
Jo diria que et veig somiar el que ets
i el que, fruit dolç del temps, esdevindràs,
oh gran petit carrer de la Ciutat dels Comtes,
fundada per Alcides!
Carrer trèvol, mimosa, Eulàlia, Dulcinea!
Jorn fira de Mercuri,
amb aurores de Júpiter i postes de dissabte!
Tens cara i creu, carrer d'en Petritxol:
la creu és el carrer a mig camí solitari
on donen darreres de cases
(teus
i de la Rambla veïna),
aquell carrer d'un altre món
que té la seva menta
i el seu color difús de lluna morta.
Pel rellotge —dit sense parió—
medites a l'extrem el curs del dia,
indiferent als drames que l'omplen i el buiden.
Com ous de dos rovells, i fins de més,
el teu parell de dosos,
els vuits i els onzes triples,
els teus quatre dissets
i els teus divuits rematats pel rellotge
canten les variants de la cançó de la vida.
Aquell vespre, vigília de la Mercè, aquell vespre,
amb atxes flamejants
i brillant d'ornaments blancs, brodats d'or
—tot, agredolç de cors arraïmats
al llarg de la calçada i vessant pels balcons—
consagrava al bell mig del nostre segle
les essències que guardes en calze multitudinari!
Els teus balcons del segle divuit, i del dinou,
—de baranes de ferro de pal sec
o de dibuix exquisit—
proclamen, alegrats de flors, la teva joia,
la nostra joia,
que ja sabem on venir a retrobar.
Tempera'ns l'enyorança en el teu bany d'oreig,
enjoiella-la i calça-li els peus nus;
dóna'ns els teus encisos transparents,
aquest mons de paper, de teles i marbres,
de tendres animals i de llamins cristall de música.
Peix el somni amb colors i amb torterols de dansa
i a la nit amb l'esclat de tanta llum i tan nova.