Oriola té uns 15.000 habitants en el seu casc, i fins a 46.000 incloent-hi la població de la seva Horta, disseminada en caserius i barraques. Els encontorns de la ciutat, el camp sencer, inviten al passeig morós i vague: camins polsosos, sèquies clares, palmeres de tant en tant, la fruita oferta en qualsevol branca, solcs agençats... I un cel diàfan, com una frase de Miró.
Entrar a Oriola i pensar en Gabriel Miró tot és u. El viatger ja ha pogut evocar l'escriptor alacantí a Ifac, a Benidorm, a Polop. Però Oriola és Oleza: és l'escenari d'El obispo Zeproso, de Nuestro Padre San Daniel. Miró va passar la seva adolescencia en un dur internat de jesuïtes, d'ací. No conservava molt bon record d'aquells anys ni d'aquesta ciutat. Amb tot, als uns i a 1'altra dedicà pàgines i pàgines de la seva prosa brunyida. Per a furetejar bé Oriola, res millor que llegir-se abans El obispo i Nuestro Padre. Ja sé que no és tasca fàcil, aquesta lectura: Miró era un Flaubert sense geni, un Flaubert reblanit com una confitura de monges, i es fa bastant pesat. Tanmateix, val la pena d'intentar-ho. L'Oriola levítica i pobletana -l'autèntica i perdurada Oriola- queda fixa en els seus papers amb una delicada irisació lírica.