Oriola volia una mitra, i se la va haver de disputar amb Cartagena. La va aconseguir, finalment, si no m'erro, en temps de Felip II. Oriola és una ciutat plena d'esglésies i de convents, o sigui amb molt de clero regular i secular. Fins al segle XVII almenys, els seus habitants parlaven en català: una tardana repoblació, per cobrir els buits deixats pels moriscos i les pestes, ha canviat l'idioma. I la proximitat de Múrcia deu haver-hi contribuït molt.
D'aquest món tancat va sorgir El obispo leproso, de Gabriel Miró. Però d'Oriola procedeix igualment la poesia de Miguel Hernández, escrita en un castellà autèntic, i no com el dels papers de Blasco, d'Azorín o de Miró, artificiós i de diccionari. Hernández, però, és un «gran poeta» per aquesta i per més raons.
Entorn d'Oriola, ara, l'«horta» es repeteix; el regadiu del Segura, el verd comestible, el record d'unes barraques idèntiques a les de València, alhora, denoten la prolongació de la «huerta» murciana. Entre el regne de València i el regne de Múrcia, la frontera medieval, diplomàtica i no geogràfica, acaba per difuminar-se.