Passant gairebé a les palpentes entre els grups de fidels agenollats o asseguts que s'han dispersat per l'església, Roger Fonollar s'estintola en un dels esvelts pilars que sostenen la nau central, tot deixant-se encisar, de moment, per la remor monòtona del càntic que acaba de començar. La veu de l'orgue, alhora profunda i elevada, és plena de lamentacions humanes i d'èxtasis angelicals. I tota la nau en ressona prodigiosament. Als altars laterals cremen alguna llàntia votiva i algun ciri escadusser; però l'altar major, on es venera una imatge de santa Maria, vella de més de sis segles, és una constel·lació d'atxes i de brandons, un encegament de resplendors.
L'estudiant cerca entre la munió devota l'esguard femení que adés no ha pogut copsar a la plaça, i no triga a descobrir-lo. Allí, tocant a la capella del Sant Misteri, gairebé al seu davant, protegits per la fosca del temple i per la penombra d'una mantellina, dos ulls negres el devoren, dos ulls encesos i delirants que durant un quart d'hora no han deixat d'espiar la porta per on ell ha entrat. Roger té la sensació que aquells ulls l'escorcollen, que li cremen els sentits i li perforen l'epidermis, fins a entaforar-se-li a la sang. I en tremola d'emoció, com si aquells ulls no l'haguessin mirat encara mai, com si de llur esguard depengués la seva dissort o la seva salvació. I potser no s'erra. Però en lloc de contenir el panteix del seu cor, hom diria que es complau a sentir-se'l bategar amb tanta de violència sota la post toràcica; i en lloc d'esvarar-se de la confusió que li donen aquests ulls d'atzabeja que ja se li afiguren més cruels que benignes, sembla complaure-s'hi. Una lleu rojor li ha pujat al rostre. El xicot, instintivament, s'hi ha dut el revés dels dits. La carn li bull. I endevina, no sense un sentiment d'orgull que li fa trepidar els polsos, que ella també, mentre el guaita des del caire de l'altre pilar, mig tapant-se la cara amb l'enorme ventall de blondes, té les galtes enceses com una rosa a mig obrir.