Penyagolosa
Penyagolosa de la primavera,
els canelobres verds d'una vella litúrgia,
fondo aplec ancestral, alçària del càntic,
camins que pugen treballosament,
guany pregon de la terra, forest inabatible,
corren les fonts com gaseles o cèrvols,
una aigua clara i verda, de fortalesa i puny!
De canelobres i arcs, de festa i lluita,
una naturalesa poderosa
que ara s'esdevenia tendra com el tomello,
lluminosa com l'aigua que canta i riu i corre.
Tomello i poliol, te de muntanya,
herba d'olives, conjugal espígol.
Penyagolosa, d'altitud extrema,
la primavera intacta de rames i de flors,
estams de breu primícia de llum,
temples de voltes fetes per al mite,
mite de culte mai no penetrat,
castell inexpugnable, arbres guerrers,
fortalesa del vent i les ales extenses!
Penyagolosa de la primavera!
Així creixia, voluntat de càntic,
una religió d'arbres i de destrals.
Així creixia, voluntat de càntic,
una comunitat d'arbres i teuladins,
un monestir de fulles i brises remoroses,
una religió de rames i d'arrels,
el dogma irrefutable de la saba,
la benedicció, urbi et orbe, del vent.