Però fou un altre pintor, Joaquim Sorolla, el qui quedà més vinculat al Cabanyal i a les seues platges. El gran mestre del que hom deia: «Ha hecho revivir en sus lienzos los paisajes valencianos. Hay en él la misma exuberancia de luz, idéntica expresión de colorismo, igual sensualismo artístico al traducir en manchas prodigiosas de color esa esplendidez de una Naturaleza deslumbradora», d'alçar el cap, definitivament ajupit l'onze d'agost de 1923, no coneixeria el Cabanyal ni la seua platja. Inútilment buscaria les barques de vela llatina, els tardaners bous que les arrossegaven fora de l'aigua, els torrats pescadors o els grups de pescateres, de blancs mocadors, examinant en rotgle les caixes del peix capturat. Ni tan sols podria prendre per models els xiquets que xipollejaven nuets o les dames que es banyaven cobertes de llargues i severes túniques. Persisteix, això sí, la llum, que és inesgotable, i també, a l'estiu, una massa espessa de banyistes, que no crec hagueren merescut ser tema per a un quadre de Sorolla.