Però, vetaquí que a un racó d'una plaça, un home foraster, dret dalt d'una taula, feia repicar una campaneta, rabiosament. Ens hi vàrem acostar. Aquest home, voltat d'una multitud bocabadada, portava dins una gàbia una cadernera, que sabia la planeta de tothom. El meu pare pagà, perquè la'm tragués a mi. Sortí l'aucellet savi; espolsà les ales; rondinà una estona; em mirà, fit a fit, amb els petits ulls desvergonyits i aficadissos com puntetes de diamant; i llavors, amb el seu bec fort i fi, com una pinça, picà dins un caixonet, i tragué una paperina verda. Aquella paperina contenia el meu horòscop. No el vull repetir perquè no m'està bé que m'alabi. Entre altres coses galants, em deia l'aucell verídic que jo moriria vell. Aquesta part del vaticini es va complint amb una alarmant i metòdica exactitud. Si no menten uns fils d'argent que em surten pels polsos, me puc prometre d'arribar a l'època glaciar i a les neus perpètues. I de més a més em deia que ben prest superaria en el meu estament una gran tramudança. I aquesta radical tramudança es va complir pocs dies després, aquell mateix mes d'octubre. Quan el meu pare la'm va comunicar, radiant de satisfacció, va exclamar amb to de convençut:
—Ja t'ho va dir la cadernera!