Pompeu Fabra fou el mestre genial de la reforma de la Gramàtica catalana. Amb ple rigor científic fou estabilitzada sistemàticament la llengua literària, prenent com a base els nostres clàssics, però atenent també les necessitats intel·lectuals i materials de la nostra època, i donant-hi cabuda a certes innovacions locals, principalment barcelonines. La reforma gramatical de mestre Fabra fou acceptada ràpidament pel poble català adelerat de disciplina [...]
Ja ha estat dit que el P. Fullana no havia arribat a fer escola. El dilema no era, doncs, a València, fullanisme o fabrisme. Com a Barcelona no era tampoc fabrisme o antifabrisme. Era, senzillament, fabrisme o caos.