Potser si hagués pogut preveure amb temps aquella reflorida del teatre per a infants, iniciada aquella temporada i consolidada en la vinent, el pare no hauria pres la decisió que va prendre a la darreria d'aquell 1934: canviar de pis, per una minsa diferència de preu en el lloguer; abandonar el pis esplèndid de Diputació 337 per l'entresòl del carrer de Provença 285, fosc, massa petit per a la colla que érem, amb un tros de terrat que no en teníem ni per començar.
La decisió va ser un disgust per a la mare i les noies grans. Per als petits, i parlo especialment per mi, és clar, qualsevol canvi era ben rebut: el tràfec d'empaquetar i desempaquetar, el canvi de barri i de veïns, tot feia festa.
El trasllat es produí el dia de santa Llúcia. Aquell any el pessebre ja va ser construït a l'entresòl de Provença.
Copiem d'Els Nadals de casa —un breu article que vam escriure el 1963 per encàrrec de Manuel Pedreira, que l'imprimí en forma de christmas d'obsequi per als amics i clients d'edicions Zeus—: «El Nadal del 34, calculo, devia ser el darrer de plenitud per a nosaltres: vuit fills a casa (dos d'altres ja ens havien deixat anys enrere, de molt menuts), les dues noies grans ben promeses; jo, el petit, de vuit anys, el pare amb cinquanta-quatre anys i bona salut encara... Aquell Nadal va ser, sense saber-ho nosaltres, el comiat dels bons temps.»