Pujàrem al cotxe i partírem pel camí que travessa l'altiplà de la Mola i mena al far. Allí ens esperava la vella amb les claus. Les va donar al jutge, aquest obrí la porta i la claror del dia penetrà els passadissos foscos i les cambres ocultes de l'edifici. Tot era estrany entre aquells murs: l'austeritat dels mobles, els estris de la cuina, un mapa antic de l'illa sobre una paret, un armari amb documents vells i els llibres que conformen l'arxiu del far. El silenci es percebia com una agressió, només suspès pel crit d'una gavina solitària, per la remor del mar perduda més enllà de les roques. Vaig entrar a la cambra que havia estat de n'Aina. El jutge féu que els nostres acompanyants —en Toni de can Rita i la vella que guardava les claus— es quedassin fora i em deixassin sol entre aquelles parets que havien donat cobri a la intimitat de la meva filla. També havia estat l'habitació de Lucette, que compartí amb n'Aina, durant els anys que visqué a aquella casa. Quan se'n va anar per sempre, en Joan Pou va destruir —en realitat fou una demolició— les coses que havien estat seves: la roba que no es va endur, un quadern on havia escrit el seu diari secret, els llibres que llegia, la llitera on havia dormit. Va tractar d'esborrar el que quedava del seu rastre, convençut que en podria doblegar el record. Tanmateix, no ho aconseguí. El sentiment d'aquella presència persistí com una obsessió. I potser fou aquesta inquietud que els va portar a la mort: a ella al suïcidi, a en Joan, a un final trist i a la depressió. Després, no va poder resistir l'enyorament i acaba morint-se. No em vaig atrevir a tocar res, perquè tot el que hi havia en aquella cambra em despertava una devoció misteriosa: el llit parat com n'Aina el va deixar abans de matar-se, unes sandàlies i alguns vestits d'estiu. En un racó, vora una paret, un aparell de música i un cert nombre de discos, entre els quals hi havia l'elepé de Bob Marley que contenia la cançó que cantava sovint, mentre brodava flors a l'ull del sol: No woman, No cry... Em vaig asseure a l'única cadira que hi havia, al costat d'una taula amb un pitxer que contenia un pom de flors músties i vaig mirar les parets, la finestra enreixada, l'armari... Però les mans em tremolaven i els ulls se m'omplien de plor. M'hi hauria quedat tot el temps del món, en aquell habitació, només per afigurar-me la seva vida, el seu caràcter, les emocions perdudes. Quants de somnis se li havien extingit a dins les mans? Quants d'amors ficticis hauria viscut des d'aquell indret? Sobre la calç grisa n'he pogut veure el rastre de les ombres en moviment. Potser fou un ésser innocent i bo per naturalesa; però hi ha qui diu que la bondat natural és una desviació genètica. I és possible que només fos un animal malalt tancat entre reixes. Solitària, perduda en una cambra com un ocell trist.